Hem tingut la sort de visitar el forn on es cuina tota l’obra de Xavi Garcia, al carrer Major 181 de Monòver. Hi ha llenços per tot arreu, en la dutxa, en la cuina, per terra, per totes les parets. És prolífic el dimoni. Y franc, Això és el que més atrau de totes les seues creacions. Hi ha personatges més introspectius i d’altres més extravertits. Hi ha personatges que és difícil trobar en mig de tota la informació que llança a pinzellades com si no hi haguera un demà i d’altres que estan a soles i pots veure’ls sencers d’un colp d’ull, encara que no pugues desxifrar-los amb la mateixa rapidesa. Uns et colpegen amb violència i d’altres t’acaricien, i fins i tot, alguns et fan totes dues coses alhora, com el retrate de Miguel Hernández, tan redó, tan honest que retracta el que fou i el que podia haver estat. Un artista enterrat, com un país, i un artista enllumenat, com el país que podria haver sigut. Amb eixos ulls que diuen que no pogueren tancar quan ja l’ànima se li havia escapat del cos malalt de tanta presó.
De l’honestedat s’ha parlat molt en el món de l’art. És un tema delicat. Cal ser honest, dir la veritat, quan es crea? Pot ser no. Però hi ha una clara diferència entre el que es fa des de les entranyes i el que no. I ens dóna la sensació que Xavi crea treballa així, en aquest moment, just ara, en aquest temps. I retratant el que veu, ens retrata a totes i es retrata a ell mateix. I ens vegem allí, doblades, amorfes, sense rostres, incoherents, amargues i felices sense discontinuïtats, tot seguit, tot d’una, tal qual.
Deia Nietzsche parlant de Wagner i la seua obra a «Les consideracions intempestives» que els personatges que crea un artista no són ell mateix, però que «en la successió de personatges, volguts per ell amb un amor entranyable, sí que es revela alguna cosa d’ell mateix».
Hem anat a tornar-li l’obra que encara teníem a l’hotel Altaia. Anàvem amb pena però hem tornat contents, encara consternats però per damunt de tot, aclaparats per la potència d’aquest home, dels seus homes i de les seues dones tristes, dels seus astronautes poperos i postapocalíptics, del que veu i ens mostra sense pietat i també amb humor, com diu la bonica presentació de José Luís Martínez Meseguer a l’exposició que la CAM acaba d’arrancar d’ell a Elx i que val la pena visitar.
Meseguer parla també de la música que acompanya l’obra de Xavi, nosaltres afegiríem a la seua discografia a la Harvey, amb tota la seua potènca i els seus magnífics crits, i la dolçor de Nico acompanyada per la monstruositat del Cale, Reed, Morrison i la Tucker, en plan super clàssic, però també als germans Stone i als Cotton Jones, i a tants d’altres, tots ells i totes elles, transparents i fabulosos.
francesca alminyana 